Josep Maria Huertas Claveria, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i incansable defensor de la llibertat d'expressió, va morir el passat cap de setmana a causa d'un embassament cerebral. Huertas, que treballà en molts mitjans del país durant la seva vida, fou empresonat el 1975 precisament per haver escrit un article d'opinió sobre la vida sexual dels barcelonins.En la seva memòria reproduïm aquest article, l'últim que Josep Maria Huertas va escriure per al diari AVUI la setmana passada.

Oleguer i Buenafuente

No és el mateix l'opinió d'un famós que la d'un ciutadà o d'una ciutadana qualsevol, encara que aquesta altra pugui ser més entenimentada. Vivim en un món o­n s'han estès d'una manera generalitzada les seccions de gent -el people dels anglesos-, dins els mitjans de comunicació, i es destaquen actituds o afirmacions intranscendents de gent pretesament important com si fossin grans notícies. És clar que això passa perquè interessa a la gent o perquè hem fet que els interessi; tant se val si va ser primer l'ou o la gallina.

Per aquesta raó cal fer també cas quan els famosos adopten actituds que podríem qualificar d'inconvenients o inusuals. En aquests dies n'hem viscudes dues de diferents en el fons, però semblants en la forma: trenquen la comoditat dels qui les expressen i dels qui les escolten.

La primera ha estat la del futbolista del Barça Oleguer Presas, que és un d'aquests jugadors rars que tenen opinions pròpies i, a més, les fan saber. En un article aparegut en un mitjà de comunicació modest com La Directa ha criticat el posicionament dels jutges que han denegat la llibertat vigilada a l'etarra Iñaki de Juana. La firma de sabates esportives Kelme, que ell promocionava usant-les en els terrenys de joc, ha fet saber que rescindia el contracte afegint la sublim frase que ells respecten més que ningú la llibertat d'expressió. Ja fa un temps que, com a víctima que he estat en un altre temps per haver defensat aquesta llibertat, porto la mà a la cartera quan sento a segons qui sortir-ne com a abanderat.

De la història es dedueixen diverses qüestions: la primera, que Oleguer Presas té idees pròpies i li agrada expressar-les, més enllà del tòpic que els esportistes s'han de limitar al seu ofici; la segona, que sempre molesta a alguns que un ciutadà de segona -com un jugador de futbol- digui la seva sobre els ciutadans de primera -com els jutges-; i la tercera, que a la marca Kelme no li calia afegir-hi la nota hipòcrita a l'hora de decidir que no els agradava el que deia el seu patrocinat. Després han vingut comentaris per a tots els gustos, cosa totalment legítima, que inclouen la solidaritat dels companys d'Oleguer o les recriminacions del president del Barça, que ja tem una o­nada d'antibarcelonisme barrejada amb anticatalanisme quan juguin en segons quins llocs. Podria passar, en un país tan irracional com s'està tornant el nostre.

Per la seva banda, el televisiu Andreu Buenafuente ha rebutjat rebre el premi Micròfon d'Or, que atorga la Federació d'Associacions de Ràdio i Televisió, perquè havia de compartir-lo amb Federico Jiménez Losantos, director del programa La mañana, de la cadena COPE. Ha dit, amb raó, que davant la llibertat que uns tenen de premiar, ell en té una altra, la de rebutjar, i perquè quedés ben clar ha afegit que ell respecta massa la professió periodística, i creu que la ràdio que fa Losantos "no és la que m'agrada per a aquest país." Ha afegit que podia haver-se quedat callat, i discrepar silenciosament, però que cal dir alguna vegada el que es pensa sense preocupar-se de les conseqüències. Cal imaginar que Losantos, amb la seva boca verinosa, no es deu haver quedat callat. I que els bisbes seguiran beneint una manera de fer periodisme que cada vegada més els allunya de molta gent, però un pensa que tant se'ls en fot.

No cal mitificar ni l'article del jugador de futbol ni la crítica del periodista televisiu, però sí valorar-los com a mostres d'una altra manera de fer, sovint poc habitual entre els que posseeixen la fama. Cal adonar-se que per a molta gent aquests fets representen una postura que els fa reflexionar, i més si tenim present que hi ha una autèntica allau d'opinions arrenglerades amb la postura dels jutges condemnadors o amb el sentinella informador de la cadena de ràdio episcopal.

Més d'una vegada he pensat, i no sóc l'únic, que caldria pronunciar-se més sovint sobre fets que ens escandalitzen o revolten en lloc de practicar el que Andreu Buenafuente diu que és una opció força habitual: la discrepància del silenci. Potser toca mullar-se, tot i poder caure en el pou de les crítiques dels que prefereixen el bany maria del deixar fer els qui no tenen cap inconvenient a anar enverinant l'ambient social fins a extrems intolerables. És en aquest sentit que les històries d'Oleguer Presas i Andreu Buenafuente em semblen unes faules atractives.

Josep M. Huertas, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya