Numerus
.jpg)
Xifres que poden ser més o menys fiables, però que reconeixem que siguin un número o un altre, son molt...
1914-1918, Primera Guerra Mundial. 8 milions de morts.
1922-1953, govern de Yosif Stalin a la URSS. 40 milions de morts.
1933-1945, govern d'Adolf Hitler a Alemanya. S’estimen uns 20 milions de víctimes entre jueus, civils eslaus, presoners de guerra soviètics, polacs no jueus, dissidents polítics, gitanos, discapacitats i homosexuals.
1939-1945, Segona Guerra Mundial. 65 milions de baixes (un 2% de la població mundial de l’època).
1940-1975, Dictadura del General Franco a Espanya. Segons xifres oficials, a la primera meitat de la dècada dels 40, hi havien 300.000 presoners d’una població de 25,9 milions d’habitants. Abans de la guerra civil, al 1936, hi havien 34.526 reclusos. Al 1940 el nombre de presoners per cada 100.000 habitants va ser quasi tan alt com en l’Alemanya Nazi (1.158 y 1.614 respectivament).
1960-1996, Guerra civil a Guatemala. 200.000 morts.
1973-1990, Govern d'Augusto Pinochet a Xile. 30.000 morts.
1976-1983, Govern militar a l'Argentina. 15.000 desapareguts segons xifres oficials.
2003-..., conflicte de Darfur a Sudan. 400.000 víctimes i 2 milions de desplaçats.
Vist això, no sé, fa que pensar. A Pakistan, llegeixo que han mort 38 persones en enfrontaments desprès de la mort de Bhutto. És a dir, no ha estat una mort accidental degut als propis merders. 38 persones es ja una cosa seria, que clarament pot frenar que gent es posi a manifestar-se dient el que pensa, en un sentit o en un altre. Els números hi son.
La programació de la TV
Abans de res, començar per dir que, per sort..., la televisió es pot apagar i NO és obligat veure-la. Dit això, quina merda més gran es fa per la televisió! Arribes a casa, t'espaxurres al sofà, i tens ganes de fer un cigarret, posar-te una beguda i veure la TV. Fas zapping, i més zapping, i no pares de fer zapping, i no hi ha manera: res de potable! Recordant temps anteriors, no sé si algun moment hi hagut una programació decent... no ho sé, però el que si en sóc conscient és que els continguts actuals responen a la lògica de qualsevol industria: fer productes amb el cost de fabricació més baixos, i per tant, amb el marge de guany més gran possible. Els programes que triomfen en hora de prime-time son formats sense cap cost: contractes 4 xitxarel·los, un plató i a dir gilipollades.
Per què les televisions privades son empreses amb voluntat de guanys. I les televisions públiques? El seu objectiu és tenir audiència per assegurar-se que la gent miri els seus telenotícies. Per tant, si l’audiència es mou cap a un tipus de programes en concret, ells en tindran que fer cas. En cas contrari, la gent miraria el telenotícies de l’altre canal i no el seu.
Per què les televisions privades son empreses amb voluntat de guanys. I les televisions públiques? El seu objectiu és tenir audiència per assegurar-se que la gent miri els seus telenotícies. Per tant, si l’audiència es mou cap a un tipus de programes en concret, ells en tindran que fer cas. En cas contrari, la gent miraria el telenotícies de l’altre canal i no el seu.
L'argument que és el que la gent vol, seria correcte si hi hagués opció d’escollir: òbviament, si fas programes de temes molt concrets, l’audiència potencial es limitada. Però el poder escollir, de forma real, voldria dir que a mateixa hora i a canals d’abast estatal fessin programes de qualitat i altres que no. A més, tots ens acostumem al que ens donen. I desprès, hi ha gent per tot, i segur que molts programes tenen el seu públic.
Però això no invalida la crítica del sentit comú: bazofia que foten per la tv...
Però això no invalida la crítica del sentit comú: bazofia que foten per la tv...
La doctrina del shock
A través d'aquest film de 6 minuts, una autora canadenca explica la teoria que el capitalisme aprofita el shock que provoquen els desastres, tan naturals com originats per l'home, en les societats: http://www.youtube.com/watch?v=cvG0gbvZ4tY&eurl=http://ricardomella.blogspot.com/
La nómina de mi padre (Artículo de Forges en El País)
La nómina de mi padre en diciembre de 1979 era de 38.000 pesetas.
En el año 1979 el coste de un piso era del orden de 14 mensualidades de un peón de obra 38.000 pts/mes x 14 meses = 532.000pts.
El sueldo en 2006 de un universitario recién titulado en ingeniería informática sin experiencia profesional no llega a las 200.000 pesetas mensuales. En el año 2006 una vivienda modesta cuesta 175 mensualidades (14 anualidades!!!!) de un ingeniero informático200.000 pts/mes x 175 meses=35.000.000 pts.
Los jóvenes de hoy necesitaríamos cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales para estar en igualdad de condiciones con nuestros padres que compraron una vivienda a principios de los años 80.2.500.000 pts/mes x 14 meses = 35 Mill. de pts.
Los pisos en el año 2006 deberían costar 2,8 millones de pesetas para que los jóvenes de hoy estemos en igualdad de condiciones con nuestros padres en 1979.200.000 pts/mes x 14 meses = 2.800.000 pts.
No encuentro adjetivo alguno en el año 2006 para calificar lo que mi padre consideró arriesgado en 1979. Está claro que los pisos no van a pasar a costar de la noche a la mañana 30 veces menos, de 35 a 3 millones. También está claro que no voy a cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales, por muy buen trabajo que encuentre y por muchos estudios que tenga. Lo primero que se le ocurre a uno es seguir viviendo en casa de sus padres y ahorrar el 100% del sueldo durante los próximos 14 años, para el año 2020 (yo rondaré ya los 40 años de edad) tendré el dinero suficiente para comprar una vivienda al coste del año 2006 pero, por supuesto, no al coste del año 2020.
Evidentemente esta ocurrencia la desecha uno antes de hacer cualquier cálculo. Aunque un joven bienintencionado consiga ahorrar 2, 4 o 6 millones con mucho esfuerzo en pocos años, a día de hoy nunca podrán evitar:
1) Pedir un préstamo al banco a 40 o 50 años (si consigues ahorrar 2, 4 o 6 millones puedes reducir el período a 35 - 45 años, pero 5 años no suponen prácticamente nada cuando estamos hablando de medio siglo de pago). Te darás cuenta de que no vives en una democracia sino en una dictadura.
El dictador no se llama Francisco Franco, sino La Caixa, BSCH, Banc de Sabadell o, en general, 'la banca'. Ni siquiera tendrás la libertad de decir lo que piensas a, por ejemplo, tu jefe, no vaya a ser que cierre el grifo y no puedas pagar al dictador.
2) La otra solución es pagar un alquiler de por vida. En este caso el dictador se llamará Juan García, José Pérez o Pablo el arrendador. La situación no es distinta a 1).Después de esta reflexión ten la delicadeza de no decir a un joven que su problema es que no ahorra, eso fue válido para ti en 1979, incluso era valido para algunos jóvenes en 1999, pero no en 2006, en 2006 sólo consigues cargar con más impotencia, si cabe, al muchacho. El esfuerzo de nuestros padres, sin duda alguna admirable, no era estéril (podían obtener una vivienda de propiedad en un período de 5 años). El mismo esfuerzo realizado por nosotros, los hijos, sólo llega para quizá reducir en 5 años una hipoteca de medio siglo. La vivienda nunca fue un objeto para enriquecerse, sino para vivir y es de lo poco material que sí necesitamos. La ley del libre mercado puede establecer el precio de los televisores de plasma al precio que quiera... yo no los compraré... pero nunca tuvimos que permitir que esa misma ley fijara el precio de la vivienda, porque todos Necesitamos vivir en una y no todos podemos pagarla. Los jóvenes, incluso aquellos que tenemos estudios superiores, no podemos competir'.
Forges, EL PAÍS, 2/5/2006
Ni mès ni menys
Ahir escoltava una entrevista al 3/24 que la convidada afirmava que s'havia estudiat el consum que tenia en la xarxa eléctrica europea el fet de deixar en stand-by els televisors i altres aparells doméstics. S'ha calculat que 8 centrals nuclears europeas estan funcionant nomès per donar l'electricitat necessaria perque els europeus tinguem aparells en stand-by. És a dir, si apaguessim sempre tots els aparells ens podriem estalviar 8 centrals nuclears. Clar que jo vaig pensar inmediatament que el mes normal seria que prohibissin aparells amb l'stand-by i andando...
La entrevistada reflexionava que tots aspirem al màxim nivell de benestar, que és viure de renda. És a dir, tots aspirem a no tenir la necessitat de diners. Deia que això es pot aconseguir o bé disposan de molts diners, pero pocs hi arriben... O l'altre es necessitar menys diners. Vaja, lo de tota la vida de que es mès ric no el que mès te sino el que menys necessita. I de tant veritat que és, ens oblidem facilment...
Qui mès diners te mès feliç és ?? Aqui hi esta el TEMA en qüestió. Cullons, que no és lo de 'pobre pero feliz', sino que com a persones que tenim materia gris som mès complicats que nomes necessitar lo material. Som animals socials i amb sentiments i emocions, i nomes cagant, follant, pixant i menjant no en tenim prou. Volem l'art, i riure amb xistus, i parlar amb els amics, i veure la familia, i sentir-te estimat, sentir-no's realitzats, i mès conyes que no son materials. Ni mès ni menys.
Reflexions sobre l'independentisme
Dissabte passat va haver-hi una manifestació amb molta gent cridant per la independencia. I enmig ens trobem en Duran i Lleida, en Pujol, en Artur Mas, en Maragall, en Laporta... aquí que passa??
Els fets objectius son: els empresaris s'emprenyen i foten el crit al cel a travès de Foment del Treball: no tenen l'Ave, a sobre els seus 'currantes' els hi arriben tard a la feina per culpa de la Renfe, i tenim un aeroport que no ens serveix... vaja, que les empreses catalanes han perdut competivitat.
És crean varies plataformes cíviques demanant sobirania (fins ara sempre havia sentit lo de independencia, pero queda mès fi lo de sobirania...). Estan integrades per professionals qualificats (vocals del consell del poder judicial, professors universitaris, etc...).
Un president de la Generalitat amb nom José i nascut fora de Catalunya, representant dels inmigrants afincats als voltants de Barcelona i vinguts als anys 60, s'en va a Madrid i els hi diu que el tema de la independencia (o digue-li desafecció, encara mès fi que lo de sobirania...) esta calentet, calentet.
ERC proclama que vol fer un referendum el 2014. CiU fa una proclama catalanista dient que s'ha acabat el fer-se el simpàtic per les Espanyes, i es hora de fets i no paraules.
Tot plegat, fa que hi hagin demostracions independentistes com mai s'havia vist. I a mesos vista de l'eleccions...
I ara, un cop repassada la fotografía del panorama actual, algú amb el cor a la mà pot pensar que passarà alguna cosa?? Apart d'aumentar la inversió en infraestructures en els pressupostos generals, aqui es notará res??
Fa poc vaig llegir una enquesta on sortia que als catalans a la resta de l'estat espanyol s'ens relaciona sobretot amb el sentiment 'separatista' (veus, aquesta paraula es menys diplomatica que sobirania...).
Cap a on ens portarà tot això?? Arribarem un dia a nacionalitzar La Caixa??
El Futur és Nostre
Va bé recordar, de tant en tant, que la vida es de puta mare. Que el futur és nostre. I que s'ha d'aprofitar el estar de viu, que cullons!!
Prenem nota...
M'ha sorprès llegir el següent extracte de l'entrevista al poeta i arquitecte Joan Margarit:
Pregunta- Seria partidari que el túnel passés pel litoral?
Resposta- Jo personalment crec que el TGV no hauria de travessar Barcelona. Si tu vols anar a Londres, no travesses París amb el TGV. Arribes a una estació i després te'n vas a una altra, i agafes un tren que et porta a Londres. Tu no pots anar de Bordeus a Londres sense parar! Jo defensaria que el TGV de Madrid arribés a Sants, i després n'agafessis un altre a la Sagrera per anar a París. Hi ha una obsessió perquè Barcelona sigui un lloc de pas i no un lloc final.
Pregunta- Una obsessió de qui?
Resposta- No ho sé. Madrid és un final de trajecte, Barcelona no. Hi ha l'obsessió que un senyor vagi de Madrid a Perpinyà o a París sense baixar a Barcelona. Home, els qui anem a Londres a través de París no tenim aquesta obsessió. I tanta gent anirà de Madrid a París sense baixar a Barcelona?
Vaja, tanta història de si ha de passar per un lloc o per un altre el tren d'alta velocitat, i potser la discussió es de si ha de passar per cap lloc. Per que aquest es el discurs oficial dels mass-media. Ja no arribes a plantejar-te algu tan senzill com questionar-te si el AVE ha de passar per la ciutat. Ja és dona per sentat que si. Extrapolant-ho a altres "grans temes", ens foten gat per llebre. És la clau: si et diuen que has de pensar d'una manera en concret, quedaria massa evident i no funcionaria. És mès práctic donar els elements de reflexió idonis per que arribis a unes conclusions concretes. Com surt en l'últim cd del Tote King, Un tipo cualquiera, quan parla del pirateig de música. Del fet que una persona es baixi música d'internet ilegalment dir-li pirata, com els corsaris que saquejaven, mataven i violaven a la gent, ja t'esta guiant que has de pensar.
Tan important és el llenguatje que el mateix fet dit amb unes paraules o unes altres semblen dos fets diferents.
Prenem nota...
Joan Oliver, Pere Quart
En la pàgina web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, quan parla d’en Joan Oliver diu: "És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX. La seva poesia ha estat vista com la més original de totes."
Llegint això, sembla que a Sabadell hauria de tenir bastant presència al carrer. Em refereixo, per exemple, que hi ha el Institut Joan Oliver. També tenim el Casal Pere Quart, a la rambla. Es un edifici de l'Ajuntament que durant el franquisme va ser la seu de Falange. Aquesta casa era on va néixer Joan Oliver i la residencia de la família. Posar-hi un altre nom ja hagués estat massa...
Però he buscat a la pagina web de l’ajuntament de Sabadell, i no te cap carrer dedicat. Ni plaça.
Com pot ser això?
Mirem que posa a la wiquipedia sobre ell: "Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. Amb la mort del dictador i l’entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L’any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, emperò, impedí que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX."
Potser aquí veiem el per que no te carrer dedicat.
Havia deixat dit que quan es morís, cap polític parlés d’això. L’únic que no ho va fer va ser Jordi Pujol. Serveixi aquesta anècdota, juntament al seu rebuig a la Creu de Sant Jordi, com a mostra de la seva coherència. I, senzillament, això li ha passat factura.
Serà més o menys important aquest assumpte, però te el seu simbolisme i serveix de metàfora del que passa en la nostre societat. I de com això repercuteix directament al dia a dia. Ell podria haver viscut de cullons desde la transició, sent rebut per tothom com un "heroi". El gran literat que s’havia exiliat, havia estat a la presó, d’esquerres i catalanista. En lloc d’això, va dir: que us donguin! jo segueixo dient el que crec per que es el que veig. I que li ha passat? estar en l’oblit oficial. Tots prenem nota del que ha passat: no et moguis gaire, que sinó reps. I no reps en el sentit de que et fotin una ostia. Que també. Sinó que cauràs en una mena de marginalitat que et farà més difícil el dia a dia. Al final, tots "semblem" que som mig gilipolles i pensem allò de "es que la gent sembla tonta!". Ho és o s’ho fa?
Sort, que en Joan Oliver era de la conya, i n’estic segur que tot això s’ho agafaria amb filosofia i faria algun comentari sarcàstic. Per mi, és la lliçó de tot el rollo aquest: que mai, mai, ens treguin el sentit de d’humor.
Llegint això, sembla que a Sabadell hauria de tenir bastant presència al carrer. Em refereixo, per exemple, que hi ha el Institut Joan Oliver. També tenim el Casal Pere Quart, a la rambla. Es un edifici de l'Ajuntament que durant el franquisme va ser la seu de Falange. Aquesta casa era on va néixer Joan Oliver i la residencia de la família. Posar-hi un altre nom ja hagués estat massa...
Però he buscat a la pagina web de l’ajuntament de Sabadell, i no te cap carrer dedicat. Ni plaça.
Com pot ser això?
Mirem que posa a la wiquipedia sobre ell: "Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. Amb la mort del dictador i l’entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L’any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, emperò, impedí que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX."
Potser aquí veiem el per que no te carrer dedicat.
Havia deixat dit que quan es morís, cap polític parlés d’això. L’únic que no ho va fer va ser Jordi Pujol. Serveixi aquesta anècdota, juntament al seu rebuig a la Creu de Sant Jordi, com a mostra de la seva coherència. I, senzillament, això li ha passat factura.
Serà més o menys important aquest assumpte, però te el seu simbolisme i serveix de metàfora del que passa en la nostre societat. I de com això repercuteix directament al dia a dia. Ell podria haver viscut de cullons desde la transició, sent rebut per tothom com un "heroi". El gran literat que s’havia exiliat, havia estat a la presó, d’esquerres i catalanista. En lloc d’això, va dir: que us donguin! jo segueixo dient el que crec per que es el que veig. I que li ha passat? estar en l’oblit oficial. Tots prenem nota del que ha passat: no et moguis gaire, que sinó reps. I no reps en el sentit de que et fotin una ostia. Que també. Sinó que cauràs en una mena de marginalitat que et farà més difícil el dia a dia. Al final, tots "semblem" que som mig gilipolles i pensem allò de "es que la gent sembla tonta!". Ho és o s’ho fa?
Sort, que en Joan Oliver era de la conya, i n’estic segur que tot això s’ho agafaria amb filosofia i faria algun comentari sarcàstic. Per mi, és la lliçó de tot el rollo aquest: que mai, mai, ens treguin el sentit de d’humor.
Que bo que era el tio !!
He visitat novament la Fundació Joan Miró de Barcelona. Que bo que era el tio: amb quatre pintades i uns quants colors transmet un guevo de sensacions. He fet aquest muntatge barrejant quadres seus basant-me en una fotografía de Man Ray.Un tema 'xungu'
Amnisitia Internacional ha publicat un informe sobre els actes de tortura i maltractament per part de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat d'Espanyol.(http://www.es.amnesty.org/paises/espana/pagina/tortura-y-malos-tratos/)
Denuncia que no són fets aïllats, sinó que es donen a totes les comunitats autònomes i tenen una "impunitat gairebé total". En la noticia que ha aparegut a El Periòdico, el president d'AI a Espanya, Esteban Beltrán, ha explicat que els agents de policia estan per sobre de la llei perquè se'ls aplica la presumpció de veracitat quan solament s'hauria de tenir en compte el principi d'imparcialitat. Quan una persona és maltractada per un agent de policia, ha assegurat, se l'intenta dissuadir perquè no denunciï, els companys del cos neguen els fets per corporativisme, la fiscalia s'oposa a obrir diligències i els jutges arxiven la majoria dels casos sense haver demanat una investigació.
A.I. recorda any rera any això que es horrible i que una mica tots volem mirar de cantó i oblidar-ho instantaniament: la tortura esta a casa nostre. Aixì ho diuen les dades. No som una excepciò dins del mòn ni dintre de l'Unió Europea, però es pot fer mès. Amnisita Internacional, per exemple, ha demanat al Govern que creï un organisme independent que garanteixi la investigació immediata, imparcial i exhaustiva de qualsevol cas en què existeixi una sospita que els policies han infligit maltractaments. Son temes xungus, però no es poden oblidar.
El Quart Cinturó
Aquesta obra pretén ser una solució a la congestió de tráfic de Barcelona i el seu voltant. La idea és fer una 'peaso' ronda de dalt, que estigui per fora de Barcelona. Que uneixi punts del nord i el sud (Sant Celoni i Abrera), sense tenir que passar per Barcelona. La idea a priori no sembla dolenta. Però quan veus el caos de rodalies, posant en evidencia el desastre de la xarxa ferroviaria. O et fitxes en allò que va passar a l'autopista de Tarragona fa poc, que el govern es va veure obligat a obrir el peatge per la congestió existent. I va ser una situació inédita, quan tots hem patit cues acollonants a les autopistes de pagament. I per arreglar la situació, es decideix cargar-se boscos portant a terme el projecte del Quart Cinturó.Això fa que exclamis: els tenen quadrats!
Marketing monàrquic
La monarquia és una institució simbòlica. I com qualsevol símbol, té un objectiu. En aquest cas, es tracta de crear continuïtat i res de canvis. Tant com a estat, unint pobles, com econòmic, preservant la continuïtat del sistema establert. I per tant, el més lògic és que si vols fer simpàtica la monarquia a la gent, promoguis la idea que la estabilitat i continuïtat es profitosa per tothom.
Ara ja tenim l’eslògan. Ara falta demostrar-ho. Durant la transició, el cop d’estat del 23-F va fer de espot publicitari per demostrar aquest argument.
En pocs dies hem vist com el rei era protagonista de notícies de rellevància mediàtica. Per una banda, la visita a Ceuta i Melilla, amb el conseqüent cabreig del monarca marroquí. Demostració d'unir els ciutadans que viuen sota bandera espanyola. I desprès, amb el incident amb Chávez, demostrant un toc de "seny occidental" davant d’estrafolaris i extremistes elements semi-comunistes de l'américa llatina.
La transició de cap d’estat (del rei al príncep) s’està gestant de fa temps. I em sembla que no es ben bè una bassa d’oli. Errors tàctics com el de tancar la revista El Jueves deixen clar que el repte de canvi de cap d’estat te unes dificultats que no hi eren durant la transició. Als anys 70 la por a un cop d’estat dels militars, feia del rei una garantia. És a dir, qui no veia clar la monarquia, podia pensar que millor això que no una junta militar. Però actualment, això no es dona. I quina garantia dona la monarquia si estem en un món globalitzat on les decisions polítiques i econòmiques cada cop es prenen menys a cada país?
Ara ja tenim l’eslògan. Ara falta demostrar-ho. Durant la transició, el cop d’estat del 23-F va fer de espot publicitari per demostrar aquest argument.
En pocs dies hem vist com el rei era protagonista de notícies de rellevància mediàtica. Per una banda, la visita a Ceuta i Melilla, amb el conseqüent cabreig del monarca marroquí. Demostració d'unir els ciutadans que viuen sota bandera espanyola. I desprès, amb el incident amb Chávez, demostrant un toc de "seny occidental" davant d’estrafolaris i extremistes elements semi-comunistes de l'américa llatina.
La transició de cap d’estat (del rei al príncep) s’està gestant de fa temps. I em sembla que no es ben bè una bassa d’oli. Errors tàctics com el de tancar la revista El Jueves deixen clar que el repte de canvi de cap d’estat te unes dificultats que no hi eren durant la transició. Als anys 70 la por a un cop d’estat dels militars, feia del rei una garantia. És a dir, qui no veia clar la monarquia, podia pensar que millor això que no una junta militar. Però actualment, això no es dona. I quina garantia dona la monarquia si estem en un món globalitzat on les decisions polítiques i econòmiques cada cop es prenen menys a cada país?
El conflicte palestí
Graciès al company de pis que s'el va comprar, ha arribat a les meves mans el dossier de La Vanguardia sobre el conflicte entre àrabs i jueus. Arrenca amb un article que explica la història del procès per entendre com hem arribat al punt actual. Els governs europeus en general, i el britànic en particular, no surten ben parats. La proposta sionista (és a dir, el retorn a Sión del poble escollit) es ben acollida per governs europeus, que hi veuen una sortida al sempre espinòs tema dels jueus. Clar, no tenien en compte que allà on volien anar ja hi vivia gent...
Descriu els jueus com l'unic "poble" que no te correspondencia amb una terra en concret. És a dir, el poble francès es la gent que viu a França, com el poble gallec és el que viu a Galicia. El fet de pertanyer a un poble significa haver nascut en un lloc en concret. En canvi, el fet de ser jueu es per qüestions culturals, familiars i religioses. Crec que aquest punt és important per treure-hi una solució al conflicte: els àrabs no volen marxar per que és el seu lloc, i els altres pensen que al fi i a la cap és el seu destí: al no tenir una terra en concret, sempre estarán en conflicte permanent.
Crec i espero que un día s'adonarà tothom que continuar amb violència mai pot ser la solució. Però el conflicte al fer-se tan gran, en implicar tanta gent (palestins que viuen fa mès de 30 anys en camps de refugiats) i tenir tantes connotacions economiques i de política internacional, ha creat una multituds de "fronts oberts" que dificulta la solució.
El govern d'Israel disposa d'una inmunitat total per passar del que digui la ONU. Es fan a Palestina unes eleccions democràtiques i sense trampes, però guanyen 'els dolents': Hamàs. I el mòn occidental que fa? Negar-li la victória. Així no es soluciona el conflicte. Els de Hamàs a mi en cauen fatal. Son terribles. Però no pots negar la victória com si res. Això provoca mès radicalitat, posa mès llenya al foc.
I així anem...
Las empresas españolas tienen 6.000 millones en paraísos fiscales
Las empresas españolas han sacado legalmente del país casi 6.000 millones de euros a través de paraísos fiscales en los últimos 10 años. Los datos oficiales de la Sociedad de Inversiones Exteriores, dependiente del Ministerio de Industria, revelan que las Islas Caimán son, con diferencia, el lugar favorito para ahorrar impuestos y trámites, seguidas de Panamá, Islas Vírgenes y Bermudas.
Se trata de un esquema cada vez más sofisticado de deslocalización del capital de las multinacionales españolas. Los depósitos o inversiones en paraísos fiscales no sólo ahorran muchos impuestos, sino que otorgan opacidad y ventajas para realizar inversiones reales en otros países sin pasar por el control de las leyes españolas.
Casi el 80% del dinero que opera en los paraísos fiscales son inversiones bancarias o de servicios financieros (de cuenta a cuenta) y en sociedades de cartera (holdings), que en estos países pueden crearse en 24 horas y casi sin papeleo.
El presidente del Comité de Asuntos Fiscales de la OCDE, Paolo Ciocca, advierte de que "ningún país en solitario, ni un pequeño grupo de países, pueden regular el problema de los paraísos fiscales indeseables. Es un problema que requiere una respuesta mundial".
'Premis' a Coca-Cola i Kellogg's per dos productes de baixa qualitat
30/10/2007 EL PERIÓDICO - SYDNEY
La federació mundial d'organitzacions de consumidors Consumers International (CI) va entregar ahir a Sydney el seu premi anual Mal Producte a les empreses Coca-Cola, Kellogg's, Mattel i Takeda Pharmaceuticals.
La multinacional de begudes refrescants va merèixer el guardó per vendre aigua corrent de l'aixeta a través de la seva marca Dasani.
Kellogg's va aconseguir el premi per comercialitzar productes per a nens amb alt contingut de sucre i sal.
També Mattel va ser assenyalada aquest any com a"mal producte per no responsabilitzar-se de 21 milions de joguines que incomplien els estàndards de seguretat. Finalment, Takeda Pharmaceuticals va anunciar unes pastilles per dormir sense advertir que tenien risc pediàtric. L'objectiu de les 220 organitzacions integrades a CI és que lesempreses tinguin present la seva responsabilitat social, que siguin honestes i responsables, va dir l'organització. Consumers International ha complert 37 anys i té representació en 115 països.
Un autocar llogat per Renfe s'equivoca de ruta a Barcelona, segueix un bus turístic i porta els passatgers a fer una volta per Montjuïc
Barcelona.-
A les 13.46 hores, els 50 passatgers que dimarts aguantaven estoicament un viatge en un dels autocars llogats per Renfe, des de Gavà fins a Barcelona, van prorrompre en un aplaudiment. És que fins i tot una passejada turística els va brindar Renfe. L'aplaudiment amagava frustració, nervis i molt mosqueig.
L'autocar havia sortit a les 12.26 de l'estació de Gavà. Policia. Informadors diversos. Al final, un seient i un vehicle amb destí directe. A l'interior de l'autocar, qui més qui menys comptava el rosari d'hores perdudes i s'aferrava al fet que, finalment, arribarien directes a Barcelona. És clar que això només era una suposició innocent.
I ara a que ve?
En pocs dies de diferencia, m'ha sobtat trobar-me dos aparicions als mitjans de comunicació: primer, l'enquesta d'El periòdico sobre l'autoderminació i desprès en Carod-Rovira a TVE-1.L'enquesta apareixia en portada portan una xifra que xoca: 6 de cada 10 catalans esta a favor d'un referendum d'autodeterminació. I dic que xoca, per que no es gens habitual aparicions a la premsa d'enquestes favorables a tesis independentistes. Tot i que desprès puntualitza que seria un 34% el que votaria sí, per que precisament El Periodico, és a dir, òrbita socialista, ho va publicar?
I uns dies mès tard, un altre mitjà 'socialista', treu a prime-time en Carod-Rovira explican el seu projecte de referendum.
Podem atribuir a la casualitat els fets explicats, però tambè podem analitzar-ho al estil 'Hercules Poirot': a qui beneficia el crim comès? Doncs aquest es el primer sospitòs.
A qui beneficia que es ventili un desig pro-independentista en la societat catalana? I tinguem en compte en pocs mesos hi ha campanya electoral.
El PP, desde un punt de vista mediàtic, ha estat en els últims anys, fent una oposició dura. Per tant, esta mostran una imatge radical davant el gran públic. Si el PSOE pot demostrar que aquesta actitud provoca tensió i 'mal rotllo' (entenguis aquí com alimentar aspiracions separatistes en les nacionalitats històriques), pot fer que votants peperos acabin sent conservadors i busquin la conciliació i el bon rotllet d'en Rodriguez (en Rodriguez Zapatero, ja que vol que s'utiltzin els dos cognoms, i no entenc que te de dolent Rodriguez, ja que el seu antecesor es deia Gonzalez a seques...).
I aquí tambè vindria a cuento temes com Batasuna, el pla Ibarretxe i la crema de fotos del rei. Mostrar fortalesa davant aquestes aspiracions, però sempre amb un caire conciliador per fer a la contra del PP.
O dit d'altre forma, acabar com sempre apareguen el duet policia bo i policia dolent. Que això si que ho te el sistema parlamentari bipartidista. Que fàcilment donar uns rols ben establerts als dos jugadors.
Potser no es aquesta l'explicació, i per això em pregunto I ara a que ve?
La Caixa aumenta un 36% su beneficio recurrente en los nueve primeros meses de año.
expansión.com Viernes, 19 de Octubre de 2007
La Caixa ha obtenido un beneficio atribuible recurrente de 1.466 millones de euros en los nueve primeros meses del ejercicio, un 35,9% más que un año antes.
Según las cuentas presentadas hoy por la caja de ahorros catalana, teniendo en cuenta los resultados extraordinarios su beneficio atribuible ha crecido un 1,3%, hasta 1.826 millones de euros. De enero a septiembre el margen de intermediación del grupo se ha incrementado un 30,2%, hasta 2.660 millones de euros, mientras que el margen ordinario se ha situado en este periodo en 4.674 millones, lo que supone una mejora del 27,7%.
En cuanto al margen de explotación, el que mejor refleja la evolución del negocio estrictamente bancario, en los nueve primeros meses del ejercicio ha alcanzado los 2.187 millones de euros, un 46,5% más que un año antes.
Las desinversiones que ha llevado a cabo el grupo en 2007 han supuesto parala caja unos beneficios extraordinarios de 360 millones de euros. Concretamente, La Caixa se ha desprendido de un 1,05% de la empresa gala Suez, un 2,01% de la concesionaria Atlantia, un 30% del grupo Occidental Hoteles y un 20% de la cadena de supermercados Caprabo. En 2006 la principal caja de ahorros de España vendió su participación enColonial en una operación que le reportó unos ingresos extraordinarios de 724 millones.
La Caixa obtuvo en los nueve primeros meses del año un resultado neto de 1.466 millones de euros, lo que supone un incremento del 35,9% respecto almismo período del ejercicio anterior, según ha informado hoy la entidad financiera.
Condemnada una britànica que subministrava haixix als seus fills perquè no el compressin al carrer.
elperiodico.com 10/10/2007 EFE LONDRES
Una exmestra anglesa de primària ha estat condemnada a treballs comunitaris per haver subministrat haixix als seus fills en un intent d'evitar que adquirissin la droga al carrer, segons han informat diversos mitjans britànics.
Davant un tribunal de Suffolk (est d'Anglaterra) Nicola Cooper, de 43 anys, ha admès la possessió de 116 grams de resina de cànnabis i ha dit que lamentava haver infringit la llei però que ho havia fet perquè els seus fills adolescents no tractessin amb traficants. "Hi ha pares que donen als seus fills alcohol i tabac. Jo conec els meus nens, conec la meva família, tenim una fantàstica vida familiar", ha dit Cooper, que ha assegurat que la seva decisió "mai ha causat cap tipus de problemes, al cap i a la fi".
La dona, resident a la localitat d'Ixworth, ha afirmat que es penedia d'haver infringit la llei i que no tornarà a fer-ho, declaracions que han portat el tribunal a condemnar-la a 200 hores de treball comunitaris.
Cooper ha admès que havia estat una fumadora ocasional d'haixix des dels 18 anys i que quan va descobrir que els seus dos fills fumaven la droga va decidir subministrar-la ella mateixa. "El motiu d'aquesta decisió era allunyar els nens del món de les drogues dures i del crim", ha dit el seu marit, Kevin McCarthy. Finalitzada la vista del cas, Cooper ha afirmat que sentia que havia fet el que era correcte, però que la seva família ja havia deixat de fumar."Era un moment per relaxar-se. Però no hi ha res de relaxant en això si penses que la policia pot irrompre a casa teva en qualsevol moment", ha explicat la mare, que va deixar la seva feina a l'escola primària quan la policia la va acusar, el juny passat, de possessió de drogues.
Diez familias y 18 empresarios controlan las grandes empresas.
público.es - 04/10/2007
Al final de 2006, según un estudio de Consultores de Gobierno Corporativo (CGC), eran propietarios del 20,14% del capital de las empresas del Ibex-35, que actualmente está valorado en 102.000 millones de euros.
Las familias Botín, Lara, Entrecanales, Del Pino, Polanco, March, Ortega y Nozaleda; las hermanas Koplowitz y los primos Alberto Cortina y Alberto Alcocer, y empresarios como Florentino Pérez, Luis del Rivero, Silvio Berlusconi Luis Portillo y Juan Abelló mueven los hilos de la bolsa española, con presencia en empresas de todo calado, desde la banca hasta las constructoras, pasando por las mayores energéticas.
El Banco Santander, Endesa, Inditex, ACS, Abertis, Unión Fenosa, Acciona, Banco Sabadell, Ferrocial, FCC, Acerinox, Bankinter, Cintra, Sacyr Vallehermoso, Telecinco, Inmobiliaria Colonial, Sogecable, NH Hoteles y Antena 3 están bajo su mando.
Pese a este gran control, la presencia de los núcleos familiares es todavía superior en las grandes economías mundiales, según el estudio de CGC, que no ve ningún problema para la viabilidad de las empresas en la presencia de grandes familias en su accionariado, aunque sí admite que en muchas ocasiones tienen mucho más poder del que le correspondería por participación.
Donde las sociedades españolas tienen más camino por recorrer es en cuestión de buen gobierno corporativo.
Sólo el 4% de las inmobiliarias colabora contra el blanqueo.
Miércoles, 3 de Octubre de 2007 Expansión.com
El Sepblac, organismo encargado de la prevención del lavado de dinero,califica de poco satisfactoria la actuación del sector del ladrillo, uno de los de mayor riesgo de fraude. La colaboración del sector inmobiliario en su conjunto en la prevención del blanqueo de capitales y el cumplimiento de las empresas de las obligaciones en esta materia de la normativa española dejan mucho que desear. Los responsables de estos asuntos de la Administración dicen que el nivel de responsabilidad y de concienciación del sector en este terreno no es en absoluto satisfactorio, como ayer subrayó Ignacio Palicio, director del Servicio Ejecutivo de la Comisión de Prevención del Blanqueo de Capitales (Sepblac), el principal organismo dedicado a la lucha contra el lavado de dinero.
Las promotoras e inmobiliarias están incluidas entre las actividades que deben cumplir diversas obligaciones en la prevención del blanqueo de capitales. Y la primera es registrarse en un censo de sujetos obligados en el Sepblac. Según datos del propio organismo, sólo 1.942 inmobiliarias están registradas; esto es, el 4,3% del total de las empresas del sector.
Las empresas censadas apenas han comunicado al Sepblac, en los últimos cinco años, medio centenar de operaciones sospechas de blanqueo.
Jordi Pujol, de professió metge i... empresari
Si es busca a la Wiquipedia qui és Jordi Pujol, surt una fitxa que posa que de professió es metge i empresari. Fixa't com en Berlusconi que tambè era president i empresari... pero clar, no era el mateix... ui, no... no...L'esport de cremar fotos d'un senyor que fa de cap d'estat
La pilota s'ha fet massa gran i ara no saben com parar-la?La Casa del Rei (escrit en majúscules per donar-hi mès seriositat) ha fet una declaració pública (en el article d'El Mundo no posa si es un comunicat, si ho ha dit algú en concret... era una roda de premsa?... res, com si hagues vingut del màs allà...) condemnen la crema de fotos del monarca.
Diuen que ès com un "ataque a la unidad de España y a la Constitución". M'ha fet gràcia que diuen "Pese a que las manifestaciones han sido minoritarias (és a dir, tranqui penya que nomès son quatre gats...), no por ello dejan de suscitar preocupación en Zarzuela (pero no fotem! que per una tonteria com aquesta no ens fotin la paradeta enlaire...).
I reflexionen sobre el contexte social que possibilita accions com les cremes de fotos. Pensen básicament que hi han tres problemes per solucionar-ho. Primer, que tenir un partit clarament independentista al govern (ERC),dificulta molt solucionar-ho. Tambè ha empitjorat la situació el tema del nou Estatut. La gent que s'ha decepcionat pel resultat final, s'ha emprenyat. I això tampoc ajuda a la solució. I finalment pensen que estar en campanya pre-electoral tambè fa que els partits es mostrin mès radicals i enfrontats.
I clar, ja tenim el Zaplana en la seva salsa: que si això demostra la impunitat que viu el país... sents comunicats dient que si això fa perillar el sistema de llibertats i altres exageracions que encara encenen mès els ànims de los jovenes independentistas radicales catalanes. En conclusiò, que tens el debat de la monarquia al carrer. I clar, amb els preus dels pisos com estan, que et diguin que uns paios viuen de cullons per que mira, son reis i ja esta, pos te el perill que et dongui per cagar-te en aquesta situació. I no crec que a la Casa del Rey li faci gràcia. I em pregunto jo: mai abans s'havia fet lo de cremar una foto del rei?
Buenu, ves a saber que pensen... Com diuen Los Delinquentes en una canço: ...que yo no tengo na que ver con los bigotes señoriales que se pasean por Jerèz...
Los perros pueden identificar expresiones en los rostros humanos, los monos no
http://www.spiegel.de/international/world/0,1518,504508,00.html
Un grupo de biólogos de la Universidad de Vienna han estado haciendo experimentos con una perra border collie llamada Guinness. Le hacen ver imágenes en una pantalla, y ella tiene que seleccionar algunas, y si lo hace bien, recibe un premio, si lo hace mal, sólo ve una pantalla roja en el monitor.
Guinness no se equivoca casi nunca. “Cuando se supone que reconozca la misma cara en diferentes fotos comete muchos errores”, dice Friederike Range, en Spiegel, miembro del grupo de científicos.
Range cuenta que este tipo de estudios se han realizado entre palomas, monos, focas, etc. Pero sólo los perros fueron los que pueden identificar expresiones en los rostros humanos.
“Los perros pueden hacer cosas que antes creíamos que sólo los humanos eran capaces”, dice Juliane Kaminski del Max Planck Institute (MPI) for Evolutionary Anthropology en Alemania.
“Cuando se trata de entender el comportamiento humano, no hay mamífero que incluso se acerque a los perros”, dijo Kaminski. Ella y su grupo han demostrado que los perros son mucho mejores en interpretar los gestos humanos que los monos, que se supone que son más inteligentes. Los perros han sido capaces incluso de comprender una mirada fija de los investigadores.
Según Kaminski y su grupo incluso se puede hablar que ya está en sus genes la relación que tienen con los humanos. Ya que han experimentado con cachorros y todos comprenden que valía la pena investigar una zona a la que una persona señala con su dedo.
Unos 400 independentistas queman fotos de la Familia Real en un acto en Gerona
EFE EUROPA PRESSGERONA.- Varios centenares de personas se congregaron en la tarde del jueves frente al Ayuntamiento de Gerona para protestar por la presencia del Rey Juan Carlos I en la capital gerundense.
Los manifestantes leyeron un manifiesto y gritaron consignas independentistas, y después quemaron varias fotografías del Monarca.
La manifestación, que estaba convocada por los grupos de la izquierda independentista a las 20.00 horas, reunió a varios centenares de personas que gritaron consignas como "los catalanes no tienen rey" o "fuera el Borbón de Girona".
En el manifiesto en el que aseguraron que "la monarquía es ilegítima porque la restauró un dictador", y mantuvieron que "la monarquía es símbolo pero también parte activa del ahogo nacional de los catalanes".
También criticaron que "un personaje que no tiene ningún vínculo con el mundo académico, con la ciudad, con el país ni con nosotros" inaugure el Parc Científic i Tecnològic de la ciudad.
En el texto se aseguraba también que conocían al rey de "las revistas", cuando "sonríe" diciendo que la lengua catalana "nunca ha sido perseguida".
Al acabar la lectura, vertieron un líquido inflamable y quemaron cuatro fotografías, tres del Rey y una de los dos monarcas.
Posteriormente, la marcha, encabezada por dos pancartas contra los Borbones, cortó varias calles céntricas de Gerona hasta uno de los puentes que da acceso al Pabellón de Fontajau, donde el Rey presidía un acto con unos mil empresarios gerundenses.
Al llegar a la altura de Palacio de Congresos, a unos centenares de metros del pabellón, varias dotaciones de la brigada móvil de los Mossos d'Esquadra impidieron el paso de los manifestantes, que tiraron algunos huevos, gritaron consignas contra la policía y cantaron el himno catalán.
Sobre las 21.00 horas, desistieron de atravesar el dispositivo policial y emprendieron camino hacia otro de los puentes que dan acceso al lugar donde se celebraba la cena empresarial, que también estaba protegido por los agentes antidisturbios de la policía autonómica.
Ser lliure no es voler fer el que es vol, sino voler fer el que es pot.
Aquesta frase es de Jean-Paul Sartre, i esta posada en el últim cd dels Pirats Sound Sistema. La frase te tela... i molta raó!
Expertos rusos creen que el 11-S fue acción orquestada por EEUU
21:06 11/ 09/ 2007. Agencia Rusa de Información Novosti. http://sp.rian.ru/En el sexto aniversario de los atentados del 11 de septiembre, 130 ingenieros y arquitectos van a difundir en Oakland, California, el texto de una carta al Congreso de EEUU afirmando que la caída de las torres gemelas de Manhattan fue, en realidad, "un desmontaje preparado" con el uso de explosivos, no la consecuencia directa del impacto de dos aviones pilotados por terroristas suicidas.
El arquitecto estadounidense Richard Gage, principal promotor de este documento, dice haber llegado a "la conclusión espeluznante de que el 11-S fue orquestado, probablemente, por los círculos gubernamentales de EEUU".
Dos expertos rusos, entrevistados por el periódico Komsomolskaya Pravda, piensan que esta versión es factible.
"No podemos descartar que la tragedia del 11-S fuera preparado por los servicios secretos de EEUU", señaló Víctor Baranets, quien asesoró en el pasado al jefe del Estado Mayor General del Ejército ruso. "Podemos suponer que la cúpula estadounidense lo necesitaba para justificar su nueva estrategia de lucha antiterrorista y, de paso, conseguir otros objetivos estratégicos como la invasión en Afganistán e Irak y el fomento del patriotismo en EEUU", dijo el experto.
"Tal vez, era una operación combinada: un ataque aéreo a cargo de pilotos suicidas con la colocación paralela de explosivos en la tierra, directamente en los edificios. Nos vienen con el cuento de que pilotos musulmanes tardaron seis meses en prepararse pero cualquier aviador dirá que este período es insuficiente para entrenar a una tripulación capaz de realizar maniobras tan complicadas. Habrían necesitado 18 meses como mínimo", señaló Baranets.
"Tampoco es creíble que los servicios secretos de EEUU no hayan notado a tiempo la peligrosa concentración de pilotos musulmanes a bordo de los Boeing, sobre todo, habida cuenta de que la Administración instigaba en la población el miedo ante la amenaza islamista. De aquí, la conclusión de que alguien hacía la vista gorda o hasta controlaba aquel proceso".
"Incluso asumiendo que los aspectos teóricos de tal misión se habían ensayado de forma impecable, no había garantías cabales de que el plan saliera al cien por cien en la práctica. El avión que caía en picado sobre el Pentágono no dio finalmente en el blanco. Y era imposible meter explosivos dentro, para asegurarlo todo. Las torres gemelas, entretanto, estaban constantemente en obras, de modo que no era difícil introducir 400 kilos de trilita o explosivos plásticos, haciéndolos pasar por materiales de construcción, y detonarlos en el momento oportuno mediante la señal enviada desde un móvil común y corriente. Las torres se desmoronaron en el sentido estrictamente vertical, de arriba para abajo, pero tenían tanto margen de resistencia que el impacto de los Boeing habría cortado sólo una parte de las estructuras, y los arquitectos se fijaron precisamente en este detalle", afirmó el experto ruso.
Vladímir Bulátov, ex oficial del servicio ruso de contraespionaje, comparte esta versión. "A las torres les ayudaron a caer", declaró él a Komsomolskaya Pravda.
Reflexions sobre el poder municipal a Sabadell
A la ciutat de Sabadell tenim alcaldia socialista, és a dir, del PSC. Aixo voldria dir que tenim uns polítics progressistes al capdavant del poder municipal. I per que ho poso en condicional?
Aquest mati, despres de passar per l'ajuntament a recollir el programa de Festa Major, m'he trobat uns quants dirigents socialistes caminant pel carrer... Per un segon, he pensat en apropar-me per fer un comentari tipus "A qui voleu enganyar?". Obviament no ho he fet: ells son polítics professionals i saben perfectament que son simples titelles del poder real, del poder economic. No els hi descobrire el mediterrani ara jo!!
Certament, tenen poc marge de moviment a la hora de pendre decisions. La vida es com es, i no es pot anar en contra dels designis del Totpoderos!
Quan va haver-hi la lluita entre marxistes i anarquistes ja fa molt de temps, els llibertaris denunciaven que la dictadura del proletariat nomès era canviar la persona que s'assentava al despatx del jefe: es a dir, treure el patró i posar-hi el delegat del partit comunista. Pero tots els processos (designació del treball, presa de decisions, organització de l'empresa, etc...) continuava igual. Per tant, el concepte de treball continuava intacte, canviava qui prenia la decisió. I en tot cas, canviava sota quins conceptes es prenia una decisió en concret. Pero el fet de subordinacio d'uns quants envers el dirigent seguia manant el dia a dia de la gent.
Pero que proposaven els llibertaris?? Ni mès ni menys que una revolució de la espécie humana a nivell mundial !!! Sonava fort, i mès encara si això suposava eliminar de cop els privilegis que bastanta gent tenia... i te.
Qui mana al món? Qui mana a l'estat espanyol? Qui mana a Catalunya? Qui mana a Sabadell? O dit d'altre manera: pots manar a Sabadell i anar en contra del Banc Sabadell? Pots manar a Catalunya i anar en contra els interessos de la Caixa? Pots manar a Espanya i anar en contra del Banco Santander?
Que cadascú respongui segons la seva consciencia, pero jo en la resposta no hi veig dubtes. Els polítics sempre tindran la Gran Excusa: no ho puc canviar-ho tot, pero petits canvis es poden fer! Ara be, on es delimita la separació entre fer el que pots o tapar la merda per que la gent no s'emprenyi?
Si jo se per la informació que surt a la borsa, que els grans bancs tenen guanys increibles, amb aument de beneficis brutals del 30 i el 40%, quan em diguin que no puc fer canvis bruscos en la política economica per no fer trontollar el sistema, que haig de fer?
En Manuel Bustos, alcalde de Sabadell, no em crec que sigui d'esquerres. En tot cas, esta al partit que mès bon rotllo dona: es progre, pero sense passar-se. Esta amb la gent d'esquerres, pero fa politiques de dretes. Esta dintre del raonable, i queda be amb tothom. No li discuteixo. Pero aquest cinisme et fot una mica... potser no es del tot honrat... sempre es poden tapar les vergonyes uns als altres: el pp fa de fatxa i et fa por, i aixi veus els socialistes com el mal menor.
A Sabadell, amb la Festa Major Popular de les Barrakes ha passat aixó: els socialistes van dir que l'emplaçament d'aquestes seria al lloc segons consens de tots els grups municipals. Be, ja va sortir Convergencia i Unió que no volia les Barrakes al centre de la ciutat, i clar, els socialistes han tingut que canviar-ho...
Tant a nivell municipal com estatal d'això es tracta: tu fas de dolent aqui i jo el faig allà.
Que estem millor que fa 30 anys? Segur! Que estem millor que altres zones del món? Segur! Que hi han grans cinics dirigint el teatre de la política mentre els mon real segueix donant guanys i qualitat de vida a una classe privilegiada? Segur!
En tot cas, nomès era una reflexió hores abans d'anar de Festa Major Popular a ballar, cantar i beure. Com diu una canço dels Ojos de Brujo: "...Si este mundo anda perdío. Y no encuentras la razón. Échate una buena rumba y baila! Baila! Baila! No pa olvidar, sino pa llevarlo mejor escucha..."
El cumpleaños de la sirenita de Copenhague ha sido interrumpido por decenas de anarquistas disfrazados de tiburones
El cumpleaños de la sirenita de Copenhague celebrado cada año por decenas de chicas que se bañan en su honor en bikini mientras la estatua las observa, ha sido interrumpido por también decenas de anarquistas que disfrazados de tiburones se han zambullido a la vez, y han copado todo el protagonismo del acto.
La sirenita, es decir, su estatua, cumplía 94 años. La celebración del baño en bikini se había converitido en una tradición. Un barco lleva a las chicas al canal, que saltan cuando se encuentran delante de la sirenita, soltando a la vez en un acto patriótico globos blancos y rojos, que son los colores de la bandera de Dinamarca.
La protesta fue realizada por un grupo perteneciente a la llamada “Youth House”, famoso edificio que fue demolido en marzo por las autoridades en el distrito de Noerrebro, bastión durante años de la cultura popular anarquista, punk y de grupos de izquierda que se quedaron sin uno de sus hogares. Tras las manifestaciones en esa fecha que se saldaron con 170 personas arrestadas, este ha sido el siguiente acto reivindicativo.
El dominio de internet '.cat' roza los 24.000 registros tras un año y medio de vida
EFE. BARCELONA 28.08.2007El dominio de internet .cat tiene ya 23.619 registros contabilizados un año y medio después de ser aprobado por el ICANN, el organismo internacional que se encarga de gestionar los dominios en la red.Según los datos facilitados por la fundación privada Punt.cat -constituida en el 2004 por casi un centenar de asociaciones y grupos de la cultura y la lengua catalana para promover el registro .cat-, actualmente este dominio se encuentra en novena posición en la clasificación de registros. El dominio catalán sube hasta el sexto lugar si se considera el número de documentos colgados en la red en estas páginas, que asciende a más de cuatro millones.De los cerca de 24.000 registros activos existentes, aproximadamente el 15% corresponden a administraciones públicas, el 30% a particulares y entidades y el 55% restante, a empresas.
Top 10 dels països mès ateus
Here is the Top 10 least religious countries in the world:
1. Sweden (up to 85% non-believer, atheist, agnostic)
2. Vietnam
3. Denmark
4. Norway
5. Japan
6. Czech Republic
7. Finland
8. France
9. South Korea
10. Estonia (up to 49% non-believer, atheist, agnostic)
Níger expulsa al director local de la empresa francesa líder mundial de la energía nuclear civil
Pierre Prêche EN Afrikara (Kaos. África) 23.08.2007
Se podría decir que en África ocurren hechos asombrosos. Tenemos un país, Níger, que expulsa al director local de la empresa francesa Areva (www.arevagroup.com), líder mundial de la energía nuclear civil, por apoyar una rebelión armada tuareg que responde a las siglas de MNJ (Movimiento Nigerino por la Justicia). Una expulsión que sigue a la de un antiguo coronel francés, Gilles de Namur, encargado de la seguridad de Areva-Níger.
Hay que decir que los dirigentes de esta ex colonia francesa son particularmente blandos con el “señor blanco” acusado de instigar una rebelión militar, desestabilizar las instituciones y amenazar la vida de miles de africanos contra el riesgo de una expulsión suavizada además por el hecho que se llevó a cabo cuando Dominique Pin, el mencionado patrón de Areva-Níger, pasaba sus vacaciones en Francia: un precio muy asequible por promover el golpe de Estado.
Esta expulsión es un hecho insólito cuyas dimensiones neocoloniales, geopolíticas, geoestratégicas, ecológicas y sanitarias desafía a toda África y sus jóvenes movimientos en lucha para inventar otra forma de insertarse en la economía mundial.
De hecho, el 30% de la electricidad de Francia depende del uranio de Níger, que llega por medio de dos sociedades controladas por Areva-Francia: Somair y Cominak. Desde 2003 concurren varios factores en la subida de los precios del uranio, cuyo valor se ha multiplicado por diez en tres años. El petróleo cada vez más oneroso empuja a las potencias mundiales a buscar energías de sustitución. El uranio es una buena opción, pero hay que relanzar la explotación porque los antiguos depósitos militares se han reciclado –Rusia- y los nuevos grandes jugadores como China necesitan tanto carburante para su crecimiento, todavía lejos de la cumbre, que los depredadores occidentales sueñan con privarles del acceso a los recursos estratégicos.
La consecuencia es una subida fulgurante de la demanda y los precios de la materia prima y una presión para la apertura del mercado de Níger, monopolizado desde hace 40 años por… la tolerante Francia.
De hecho, el 30% de la electricidad de Francia depende del uranio de Níger, que llega por medio de dos sociedades controladas por Areva-Francia: Somair y Cominak. Desde 2003 concurren varios factores en la subida de los precios del uranio, cuyo valor se ha multiplicado por diez en tres años. El petróleo cada vez más oneroso empuja a las potencias mundiales a buscar energías de sustitución. El uranio es una buena opción, pero hay que relanzar la explotación porque los antiguos depósitos militares se han reciclado –Rusia- y los nuevos grandes jugadores como China necesitan tanto carburante para su crecimiento, todavía lejos de la cumbre, que los depredadores occidentales sueñan con privarles del acceso a los recursos estratégicos.
La consecuencia es una subida fulgurante de la demanda y los precios de la materia prima y una presión para la apertura del mercado de Níger, monopolizado desde hace 40 años por… la tolerante Francia.
Níger debe contentarse con el orgullo de ser uno de los cinco mayores productores de uranio del mundo tras acumular en 2005, además del hambre, el destripamiento de los activos nacionales por las políticas sociales de robo con fractura social del FMI y el Banco Mundial y la presión fiscal sobre los más empobrecidos que han conducido a manifestaciones en las calles y movimientos inéditos de huelgas en 2005. Clasificado habitualmente como el último país en el índice de desarrollo humano, con una población de 13 millones de habitantes de 16 años de edad media, Níger "endeudado" y espectador de su depredación neocolonial debería decir amén a la misa de Areva.
España es el país europeo que más tiburones captura
Con 350.000 escualos al año, contrasta con el interés por salvar la vida del tiburón rescatado en Tarragona
23-08-2007 CADENA SER / EDUARDO MARÍN
España es el país de Europa que más tiburones captura, 350.000 al año, según la fundación OCEANA. Dicha fundación ha destacado además que este liderazgo contrasta con la preocupación y el mimo con que estos días se ha intentado recuperar al tiburón aparecido en la playa del Miracle en Tarragona, que finalmente murió.
La razón de este elevadísimo número de capturas, los hasta 500 euros que puede llegar a valer el kilo de aleta de tiburón, sobre todo en el mercado asiático, y su famosa sopa aderezada con este animal.
El último ejemplo data de 2005 cuando, según la ONU, España capturó casi treinta mil toneladas de tiburón.
Muchos de estos temidos depredadores se encuentran en peligro de extinción. Algo que para Rebeca Gringberg, bióloga marina de la organización protectora de los mares Oceana, resulta muy negativo. Por ello, desde esta se demandan más límites en su captura
La permisividad en la legislación internacional en cuanto a la pesca de estos animales es la principal causa del fuerte declive en su población. Como ejemplo, los 180 barcos que están autorizados en España para su captura, los 34 del Reino Unido y los 18 de Portugal.
El Reial Madrid s'ha gastat 119 milions d'Euros (en pessetes serien 19.799.934.000 ptes.) en vuit jugadors
elperiodico.es 23/8/2007 CARLOS F. MARCOTE MADRID
I al vuitè fitxatge de l'estiu, Ramón Calderón, el president del Madrid, pot presumir d'haver complert una de les tres promeses electorals que el van portar a la llotja del Bernabéu. Arjen Robben ja és jugador blanc, previ pagament, això sí, de 36 milions d'euros, que el converteixen en el fitxatge més car del mercat europeu, amb el de Fernando Torres pel Liverpool.
Ahir a la nit, una hora després que s'oficialitzés la sorprenent marxa de Belletti al Chelsea, Calderón respirava alleujat. En un sol dia havia fitxat dos jugadors: primer el lateral esquerrà Gabriel Heinze, per qui va pagar 12 milions al Manchester United, i Robben (36 al Chelsea).
O sigui, el Madrid, actual campió de Lliga, ja ha invertit 119 milions (en pessetes serien 19.799.934.000 ptes.) en vuit jugadors i encara medita buscar un golejador per no dependre exclusivament de Van Nistelrooy.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)