Numerus
.jpg)
Xifres que poden ser més o menys fiables, però que reconeixem que siguin un número o un altre, son molt...
1914-1918, Primera Guerra Mundial. 8 milions de morts.
1922-1953, govern de Yosif Stalin a la URSS. 40 milions de morts.
1933-1945, govern d'Adolf Hitler a Alemanya. S’estimen uns 20 milions de víctimes entre jueus, civils eslaus, presoners de guerra soviètics, polacs no jueus, dissidents polítics, gitanos, discapacitats i homosexuals.
1939-1945, Segona Guerra Mundial. 65 milions de baixes (un 2% de la població mundial de l’època).
1940-1975, Dictadura del General Franco a Espanya. Segons xifres oficials, a la primera meitat de la dècada dels 40, hi havien 300.000 presoners d’una població de 25,9 milions d’habitants. Abans de la guerra civil, al 1936, hi havien 34.526 reclusos. Al 1940 el nombre de presoners per cada 100.000 habitants va ser quasi tan alt com en l’Alemanya Nazi (1.158 y 1.614 respectivament).
1960-1996, Guerra civil a Guatemala. 200.000 morts.
1973-1990, Govern d'Augusto Pinochet a Xile. 30.000 morts.
1976-1983, Govern militar a l'Argentina. 15.000 desapareguts segons xifres oficials.
2003-..., conflicte de Darfur a Sudan. 400.000 víctimes i 2 milions de desplaçats.
Vist això, no sé, fa que pensar. A Pakistan, llegeixo que han mort 38 persones en enfrontaments desprès de la mort de Bhutto. És a dir, no ha estat una mort accidental degut als propis merders. 38 persones es ja una cosa seria, que clarament pot frenar que gent es posi a manifestar-se dient el que pensa, en un sentit o en un altre. Els números hi son.
La programació de la TV
Abans de res, començar per dir que, per sort..., la televisió es pot apagar i NO és obligat veure-la. Dit això, quina merda més gran es fa per la televisió! Arribes a casa, t'espaxurres al sofà, i tens ganes de fer un cigarret, posar-te una beguda i veure la TV. Fas zapping, i més zapping, i no pares de fer zapping, i no hi ha manera: res de potable! Recordant temps anteriors, no sé si algun moment hi hagut una programació decent... no ho sé, però el que si en sóc conscient és que els continguts actuals responen a la lògica de qualsevol industria: fer productes amb el cost de fabricació més baixos, i per tant, amb el marge de guany més gran possible. Els programes que triomfen en hora de prime-time son formats sense cap cost: contractes 4 xitxarel·los, un plató i a dir gilipollades.
Per què les televisions privades son empreses amb voluntat de guanys. I les televisions públiques? El seu objectiu és tenir audiència per assegurar-se que la gent miri els seus telenotícies. Per tant, si l’audiència es mou cap a un tipus de programes en concret, ells en tindran que fer cas. En cas contrari, la gent miraria el telenotícies de l’altre canal i no el seu.
Per què les televisions privades son empreses amb voluntat de guanys. I les televisions públiques? El seu objectiu és tenir audiència per assegurar-se que la gent miri els seus telenotícies. Per tant, si l’audiència es mou cap a un tipus de programes en concret, ells en tindran que fer cas. En cas contrari, la gent miraria el telenotícies de l’altre canal i no el seu.
L'argument que és el que la gent vol, seria correcte si hi hagués opció d’escollir: òbviament, si fas programes de temes molt concrets, l’audiència potencial es limitada. Però el poder escollir, de forma real, voldria dir que a mateixa hora i a canals d’abast estatal fessin programes de qualitat i altres que no. A més, tots ens acostumem al que ens donen. I desprès, hi ha gent per tot, i segur que molts programes tenen el seu públic.
Però això no invalida la crítica del sentit comú: bazofia que foten per la tv...
Però això no invalida la crítica del sentit comú: bazofia que foten per la tv...
La doctrina del shock
A través d'aquest film de 6 minuts, una autora canadenca explica la teoria que el capitalisme aprofita el shock que provoquen els desastres, tan naturals com originats per l'home, en les societats: http://www.youtube.com/watch?v=cvG0gbvZ4tY&eurl=http://ricardomella.blogspot.com/
La nómina de mi padre (Artículo de Forges en El País)
La nómina de mi padre en diciembre de 1979 era de 38.000 pesetas.
En el año 1979 el coste de un piso era del orden de 14 mensualidades de un peón de obra 38.000 pts/mes x 14 meses = 532.000pts.
El sueldo en 2006 de un universitario recién titulado en ingeniería informática sin experiencia profesional no llega a las 200.000 pesetas mensuales. En el año 2006 una vivienda modesta cuesta 175 mensualidades (14 anualidades!!!!) de un ingeniero informático200.000 pts/mes x 175 meses=35.000.000 pts.
Los jóvenes de hoy necesitaríamos cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales para estar en igualdad de condiciones con nuestros padres que compraron una vivienda a principios de los años 80.2.500.000 pts/mes x 14 meses = 35 Mill. de pts.
Los pisos en el año 2006 deberían costar 2,8 millones de pesetas para que los jóvenes de hoy estemos en igualdad de condiciones con nuestros padres en 1979.200.000 pts/mes x 14 meses = 2.800.000 pts.
No encuentro adjetivo alguno en el año 2006 para calificar lo que mi padre consideró arriesgado en 1979. Está claro que los pisos no van a pasar a costar de la noche a la mañana 30 veces menos, de 35 a 3 millones. También está claro que no voy a cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales, por muy buen trabajo que encuentre y por muchos estudios que tenga. Lo primero que se le ocurre a uno es seguir viviendo en casa de sus padres y ahorrar el 100% del sueldo durante los próximos 14 años, para el año 2020 (yo rondaré ya los 40 años de edad) tendré el dinero suficiente para comprar una vivienda al coste del año 2006 pero, por supuesto, no al coste del año 2020.
Evidentemente esta ocurrencia la desecha uno antes de hacer cualquier cálculo. Aunque un joven bienintencionado consiga ahorrar 2, 4 o 6 millones con mucho esfuerzo en pocos años, a día de hoy nunca podrán evitar:
1) Pedir un préstamo al banco a 40 o 50 años (si consigues ahorrar 2, 4 o 6 millones puedes reducir el período a 35 - 45 años, pero 5 años no suponen prácticamente nada cuando estamos hablando de medio siglo de pago). Te darás cuenta de que no vives en una democracia sino en una dictadura.
El dictador no se llama Francisco Franco, sino La Caixa, BSCH, Banc de Sabadell o, en general, 'la banca'. Ni siquiera tendrás la libertad de decir lo que piensas a, por ejemplo, tu jefe, no vaya a ser que cierre el grifo y no puedas pagar al dictador.
2) La otra solución es pagar un alquiler de por vida. En este caso el dictador se llamará Juan García, José Pérez o Pablo el arrendador. La situación no es distinta a 1).Después de esta reflexión ten la delicadeza de no decir a un joven que su problema es que no ahorra, eso fue válido para ti en 1979, incluso era valido para algunos jóvenes en 1999, pero no en 2006, en 2006 sólo consigues cargar con más impotencia, si cabe, al muchacho. El esfuerzo de nuestros padres, sin duda alguna admirable, no era estéril (podían obtener una vivienda de propiedad en un período de 5 años). El mismo esfuerzo realizado por nosotros, los hijos, sólo llega para quizá reducir en 5 años una hipoteca de medio siglo. La vivienda nunca fue un objeto para enriquecerse, sino para vivir y es de lo poco material que sí necesitamos. La ley del libre mercado puede establecer el precio de los televisores de plasma al precio que quiera... yo no los compraré... pero nunca tuvimos que permitir que esa misma ley fijara el precio de la vivienda, porque todos Necesitamos vivir en una y no todos podemos pagarla. Los jóvenes, incluso aquellos que tenemos estudios superiores, no podemos competir'.
Forges, EL PAÍS, 2/5/2006
Ni mès ni menys
Ahir escoltava una entrevista al 3/24 que la convidada afirmava que s'havia estudiat el consum que tenia en la xarxa eléctrica europea el fet de deixar en stand-by els televisors i altres aparells doméstics. S'ha calculat que 8 centrals nuclears europeas estan funcionant nomès per donar l'electricitat necessaria perque els europeus tinguem aparells en stand-by. És a dir, si apaguessim sempre tots els aparells ens podriem estalviar 8 centrals nuclears. Clar que jo vaig pensar inmediatament que el mes normal seria que prohibissin aparells amb l'stand-by i andando...
La entrevistada reflexionava que tots aspirem al màxim nivell de benestar, que és viure de renda. És a dir, tots aspirem a no tenir la necessitat de diners. Deia que això es pot aconseguir o bé disposan de molts diners, pero pocs hi arriben... O l'altre es necessitar menys diners. Vaja, lo de tota la vida de que es mès ric no el que mès te sino el que menys necessita. I de tant veritat que és, ens oblidem facilment...
Qui mès diners te mès feliç és ?? Aqui hi esta el TEMA en qüestió. Cullons, que no és lo de 'pobre pero feliz', sino que com a persones que tenim materia gris som mès complicats que nomes necessitar lo material. Som animals socials i amb sentiments i emocions, i nomes cagant, follant, pixant i menjant no en tenim prou. Volem l'art, i riure amb xistus, i parlar amb els amics, i veure la familia, i sentir-te estimat, sentir-no's realitzats, i mès conyes que no son materials. Ni mès ni menys.
Reflexions sobre l'independentisme
Dissabte passat va haver-hi una manifestació amb molta gent cridant per la independencia. I enmig ens trobem en Duran i Lleida, en Pujol, en Artur Mas, en Maragall, en Laporta... aquí que passa??
Els fets objectius son: els empresaris s'emprenyen i foten el crit al cel a travès de Foment del Treball: no tenen l'Ave, a sobre els seus 'currantes' els hi arriben tard a la feina per culpa de la Renfe, i tenim un aeroport que no ens serveix... vaja, que les empreses catalanes han perdut competivitat.
És crean varies plataformes cíviques demanant sobirania (fins ara sempre havia sentit lo de independencia, pero queda mès fi lo de sobirania...). Estan integrades per professionals qualificats (vocals del consell del poder judicial, professors universitaris, etc...).
Un president de la Generalitat amb nom José i nascut fora de Catalunya, representant dels inmigrants afincats als voltants de Barcelona i vinguts als anys 60, s'en va a Madrid i els hi diu que el tema de la independencia (o digue-li desafecció, encara mès fi que lo de sobirania...) esta calentet, calentet.
ERC proclama que vol fer un referendum el 2014. CiU fa una proclama catalanista dient que s'ha acabat el fer-se el simpàtic per les Espanyes, i es hora de fets i no paraules.
Tot plegat, fa que hi hagin demostracions independentistes com mai s'havia vist. I a mesos vista de l'eleccions...
I ara, un cop repassada la fotografía del panorama actual, algú amb el cor a la mà pot pensar que passarà alguna cosa?? Apart d'aumentar la inversió en infraestructures en els pressupostos generals, aqui es notará res??
Fa poc vaig llegir una enquesta on sortia que als catalans a la resta de l'estat espanyol s'ens relaciona sobretot amb el sentiment 'separatista' (veus, aquesta paraula es menys diplomatica que sobirania...).
Cap a on ens portarà tot això?? Arribarem un dia a nacionalitzar La Caixa??
El Futur és Nostre
Va bé recordar, de tant en tant, que la vida es de puta mare. Que el futur és nostre. I que s'ha d'aprofitar el estar de viu, que cullons!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)