El conflicte palestí

Graciès al company de pis que s'el va comprar, ha arribat a les meves mans el dossier de La Vanguardia sobre el conflicte entre àrabs i jueus.

Arrenca amb un article que explica la història del procès per entendre com hem arribat al punt actual. Els governs europeus en general, i el britànic en particular, no surten ben parats. La proposta sionista (és a dir, el retorn a Sión del poble escollit) es ben acollida per governs europeus, que hi veuen una sortida al sempre espinòs tema dels jueus. Clar, no tenien en compte que allà on volien anar ja hi vivia gent...

Descriu els jueus com l'unic "poble" que no te correspondencia amb una terra en concret. És a dir, el poble francès es la gent que viu a França, com el poble gallec és el que viu a Galicia. El fet de pertanyer a un poble significa haver nascut en un lloc en concret. En canvi, el fet de ser jueu es per qüestions culturals, familiars i religioses. Crec que aquest punt és important per treure-hi una solució al conflicte: els àrabs no volen marxar per que és el seu lloc, i els altres pensen que al fi i a la cap és el seu destí: al no tenir una terra en concret, sempre estarán en conflicte permanent.

Crec i espero que un día s'adonarà tothom que continuar amb violència mai pot ser la solució. Però el conflicte al fer-se tan gran, en implicar tanta gent (palestins que viuen fa mès de 30 anys en camps de refugiats) i tenir tantes connotacions economiques i de política internacional, ha creat una multituds de "fronts oberts" que dificulta la solució.

El govern d'Israel disposa d'una inmunitat total per passar del que digui la ONU. Es fan a Palestina unes eleccions democràtiques i sense trampes, però guanyen 'els dolents': Hamàs. I el mòn occidental que fa? Negar-li la victória. Així no es soluciona el conflicte. Els de Hamàs a mi en cauen fatal. Son terribles. Però no pots negar la victória com si res. Això provoca mès radicalitat, posa mès llenya al foc.

I així anem...