El fet religiòs

Durant aquest dies de semana santa, el fet religiòs es fa mès present en les nostres vides. El límit entre el aspecte popular i el religiòs molts cops es dificil de definir amb precisió.

Per que si es obvi que la religió, en el nostre cas la cristiana, esta influint de forma decisiva la societat desde fa molts anys. I per tant, les nostres tradicions, que tenen potser entre 100 i 500 anys máxim?, estan sota la covertura de la religió. Es a dir, el no estar d'acord amb el fet religiòs no hauria de estar en contradit amb participar amb el fet popular. I no seria representatiu de si una societat es religiosa o no el grau de popularitat d'aquestes celebracions.

Faig aquesta reflexió per que em costa entendre que amb tota la ciència i el coneixement del qual disposem, ni aixi deixem de ser religiosos... Avui que tot esta estudiat: teories semiotiques sobre els autors diversos dels evangelis, troballes arqueologiques que expliquen la història del poble jueu i la formacio tant de la conciencia de poble com de la seva religió, interpretacions històriques de les decisions de la esglèsia en temes socials (sexualitat, avortament, eutanasia...), articles descrivint el contexte de vida de Jesús... en definitiva, si no vols creure en deu, nomes has d'informar-te i tindras al teu abast tot una serie d'arguments definitoris. I tot i això, la influència de la religió segueix sent enorme...

Ningú dubta que en la societat occidental aquesta influència esta minvant, pero al estat espanyol l'esglèsia, per exemple, segueix sent el empresari número 1 en l'ensenyança, apart de l'estat.

No sé si sentiments com la por, o tambè l'enveja i l'ambició, son arguments mès poderosos i convincents que qualsevol teoría cientifíca didàctica sobre la religió. Es a dir, que si a una persona li fot moltisim quedar-se sola, per la raò que sigui, pero no desitjada per ella, es mes fort la por que te, que no pas qualsevol argument racional sobre l'existencia del fet religiòs. I es decantara per profesar fe cap a un dogma que li respongui els seus temors. Mès, que no pas un llibre molt ben documentat que expliqui les causes racionals de per que tenim por o com actuem sota la por. No se si m'explicat amb gaire claredat, pero el resum seria que les pors ens fan moure el cul mès rápid que qualsevol promesa de saber la veritat.

I no voldria saltar-me un punt important. En qualsevol discussió, les dues parts han de donar arguments per demostrar les opinions que es diuen. Si dos persones discuteixen per que una diu que l'ha parlat faltan-li el respecte, aquesta persona haura de demostrar per que ho creu, en aquest cas potser repetin les paraules que l'han ofes. Pero en una discussió religiosa, quins arguments necessitem tenin el concepte de la fe? Sens dubte, això es molt interessant per dirigents d'organitzacions, associacions o països. Sempre em va sobtar quan Saddam Hussein va passar de liderar un partit baaista i laic, a fer la guerra utilitzan la religió.

Entre tot plegat, segueixo pensant que si no hi ha un interès concret (desde que una persona es troba realitzada creient en un dogma fins el que utilitza la religió per governar), es fa díficil pensar que la gent segueix creient en un ésser superior i creador.