Prenem nota...

M'ha sorprès llegir el següent extracte de l'entrevista al poeta i arquitecte Joan Margarit:

Pregunta- Seria partidari que el túnel passés pel litoral?

Resposta- Jo personalment crec que el TGV no hauria de travessar Barcelona. Si tu vols anar a Londres, no travesses París amb el TGV. Arribes a una estació i després te'n vas a una altra, i agafes un tren que et porta a Londres. Tu no pots anar de Bordeus a Londres sense parar! Jo defensaria que el TGV de Madrid arribés a Sants, i després n'agafessis un altre a la Sagrera per anar a París. Hi ha una obsessió perquè Barcelona sigui un lloc de pas i no un lloc final.

Pregunta- Una obsessió de qui?

Resposta- No ho sé. Madrid és un final de trajecte, Barcelona no. Hi ha l'obsessió que un senyor vagi de Madrid a Perpinyà o a París sense baixar a Barcelona. Home, els qui anem a Londres a través de París no tenim aquesta obsessió. I tanta gent anirà de Madrid a París sense baixar a Barcelona?

Vaja, tanta història de si ha de passar per un lloc o per un altre el tren d'alta velocitat, i potser la discussió es de si ha de passar per cap lloc. Per que aquest es el discurs oficial dels mass-media. Ja no arribes a plantejar-te algu tan senzill com questionar-te si el AVE ha de passar per la ciutat. Ja és dona per sentat que si. Extrapolant-ho a altres "grans temes", ens foten gat per llebre. És la clau: si et diuen que has de pensar d'una manera en concret, quedaria massa evident i no funcionaria. És mès práctic donar els elements de reflexió idonis per que arribis a unes conclusions concretes. Com surt en l'últim cd del Tote King, Un tipo cualquiera, quan parla del pirateig de música. Del fet que una persona es baixi música d'internet ilegalment dir-li pirata, com els corsaris que saquejaven, mataven i violaven a la gent, ja t'esta guiant que has de pensar.

Tan important és el llenguatje que el mateix fet dit amb unes paraules o unes altres semblen dos fets diferents.

Prenem nota...

Joan Oliver, Pere Quart

En la pàgina web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, quan parla d’en Joan Oliver diu: "És considerat un dels cinc poetes catalans més importants del segle XX. La seva poesia ha estat vista com la més original de totes."
Llegint això, sembla que a Sabadell hauria de tenir bastant presència al carrer. Em refereixo, per exemple, que hi ha el Institut Joan Oliver. També tenim el Casal Pere Quart, a la rambla. Es un edifici de l'Ajuntament que durant el franquisme va ser la seu de Falange. Aquesta casa era on va néixer Joan Oliver i la residencia de la família. Posar-hi un altre nom ja hagués estat massa...
Però he buscat a la pagina web de l’ajuntament de Sabadell, i no te cap carrer dedicat. Ni plaça.
Com pot ser això?
Mirem que posa a la wiquipedia sobre ell: "Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. Amb la mort del dictador i l’entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L’any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, emperò, impedí que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX."
Potser aquí veiem el per que no te carrer dedicat.
Havia deixat dit que quan es morís, cap polític parlés d’això. L’únic que no ho va fer va ser Jordi Pujol. Serveixi aquesta anècdota, juntament al seu rebuig a la Creu de Sant Jordi, com a mostra de la seva coherència. I, senzillament, això li ha passat factura.
Serà més o menys important aquest assumpte, però te el seu simbolisme i serveix de metàfora del que passa en la nostre societat. I de com això repercuteix directament al dia a dia. Ell podria haver viscut de cullons desde la transició, sent rebut per tothom com un "heroi". El gran literat que s’havia exiliat, havia estat a la presó, d’esquerres i catalanista. En lloc d’això, va dir: que us donguin! jo segueixo dient el que crec per que es el que veig. I que li ha passat? estar en l’oblit oficial. Tots prenem nota del que ha passat: no et moguis gaire, que sinó reps. I no reps en el sentit de que et fotin una ostia. Que també. Sinó que cauràs en una mena de marginalitat que et farà més difícil el dia a dia. Al final, tots "semblem" que som mig gilipolles i pensem allò de "es que la gent sembla tonta!". Ho és o s’ho fa?
Sort, que en Joan Oliver era de la conya, i n’estic segur que tot això s’ho agafaria amb filosofia i faria algun comentari sarcàstic. Per mi, és la lliçó de tot el rollo aquest: que mai, mai, ens treguin el sentit de d’humor.

Que bo que era el tio !!

He visitat novament la Fundació Joan Miró de Barcelona. Que bo que era el tio: amb quatre pintades i uns quants colors transmet un guevo de sensacions. He fet aquest muntatge barrejant quadres seus basant-me en una fotografía de Man Ray.

Un tema 'xungu'

Amnisitia Internacional ha publicat un informe sobre els actes de tortura i maltractament per part de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat d'Espanyol.

(http://www.es.amnesty.org/paises/espana/pagina/tortura-y-malos-tratos/)

Denuncia que no són fets aïllats, sinó que es donen a totes les comunitats autònomes i tenen una "impunitat gairebé total". En la noticia que ha aparegut a El Periòdico, el president d'AI a Espanya, Esteban Beltrán, ha explicat que els agents de policia estan per sobre de la llei perquè se'ls aplica la presumpció de veracitat quan solament s'hauria de tenir en compte el principi d'imparcialitat. Quan una persona és maltractada per un agent de policia, ha assegurat, se l'intenta dissuadir perquè no denunciï, els companys del cos neguen els fets per corporativisme, la fiscalia s'oposa a obrir diligències i els jutges arxiven la majoria dels casos sense haver demanat una investigació.

A.I. recorda any rera any això que es horrible i que una mica tots volem mirar de cantó i oblidar-ho instantaniament: la tortura esta a casa nostre. Aixì ho diuen les dades. No som una excepciò dins del mòn ni dintre de l'Unió Europea, però es pot fer mès. Amnisita Internacional, per exemple, ha demanat al Govern que creï un organisme independent que garanteixi la investigació immediata, imparcial i exhaustiva de qualsevol cas en què existeixi una sospita que els policies han infligit maltractaments. Son temes xungus, però no es poden oblidar.

El Quart Cinturó

Aquesta obra pretén ser una solució a la congestió de tráfic de Barcelona i el seu voltant. La idea és fer una 'peaso' ronda de dalt, que estigui per fora de Barcelona. Que uneixi punts del nord i el sud (Sant Celoni i Abrera), sense tenir que passar per Barcelona. La idea a priori no sembla dolenta. Però quan veus el caos de rodalies, posant en evidencia el desastre de la xarxa ferroviaria. O et fitxes en allò que va passar a l'autopista de Tarragona fa poc, que el govern es va veure obligat a obrir el peatge per la congestió existent. I va ser una situació inédita, quan tots hem patit cues acollonants a les autopistes de pagament. I per arreglar la situació, es decideix cargar-se boscos portant a terme el projecte del Quart Cinturó.

Això fa que exclamis: els tenen quadrats!

Marketing monàrquic

La monarquia és una institució simbòlica. I com qualsevol símbol, té un objectiu. En aquest cas, es tracta de crear continuïtat i res de canvis. Tant com a estat, unint pobles, com econòmic, preservant la continuïtat del sistema establert. I per tant, el més lògic és que si vols fer simpàtica la monarquia a la gent, promoguis la idea que la estabilitat i continuïtat es profitosa per tothom.
Ara ja tenim l’eslògan. Ara falta demostrar-ho. Durant la transició, el cop d’estat del 23-F va fer de espot publicitari per demostrar aquest argument.
En pocs dies hem vist com el rei era protagonista de notícies de rellevància mediàtica. Per una banda, la visita a Ceuta i Melilla, amb el conseqüent cabreig del monarca marroquí. Demostració d'unir els ciutadans que viuen sota bandera espanyola. I desprès, amb el incident amb Chávez, demostrant un toc de "seny occidental" davant d’estrafolaris i extremistes elements semi-comunistes de l'américa llatina.
La transició de cap d’estat (del rei al príncep) s’està gestant de fa temps. I em sembla que no es ben bè una bassa d’oli. Errors tàctics com el de tancar la revista El Jueves deixen clar que el repte de canvi de cap d’estat te unes dificultats que no hi eren durant la transició. Als anys 70 la por a un cop d’estat dels militars, feia del rei una garantia. És a dir, qui no veia clar la monarquia, podia pensar que millor això que no una junta militar. Però actualment, això no es dona. I quina garantia dona la monarquia si estem en un món globalitzat on les decisions polítiques i econòmiques cada cop es prenen menys a cada país?

El conflicte palestí

Graciès al company de pis que s'el va comprar, ha arribat a les meves mans el dossier de La Vanguardia sobre el conflicte entre àrabs i jueus.

Arrenca amb un article que explica la història del procès per entendre com hem arribat al punt actual. Els governs europeus en general, i el britànic en particular, no surten ben parats. La proposta sionista (és a dir, el retorn a Sión del poble escollit) es ben acollida per governs europeus, que hi veuen una sortida al sempre espinòs tema dels jueus. Clar, no tenien en compte que allà on volien anar ja hi vivia gent...

Descriu els jueus com l'unic "poble" que no te correspondencia amb una terra en concret. És a dir, el poble francès es la gent que viu a França, com el poble gallec és el que viu a Galicia. El fet de pertanyer a un poble significa haver nascut en un lloc en concret. En canvi, el fet de ser jueu es per qüestions culturals, familiars i religioses. Crec que aquest punt és important per treure-hi una solució al conflicte: els àrabs no volen marxar per que és el seu lloc, i els altres pensen que al fi i a la cap és el seu destí: al no tenir una terra en concret, sempre estarán en conflicte permanent.

Crec i espero que un día s'adonarà tothom que continuar amb violència mai pot ser la solució. Però el conflicte al fer-se tan gran, en implicar tanta gent (palestins que viuen fa mès de 30 anys en camps de refugiats) i tenir tantes connotacions economiques i de política internacional, ha creat una multituds de "fronts oberts" que dificulta la solució.

El govern d'Israel disposa d'una inmunitat total per passar del que digui la ONU. Es fan a Palestina unes eleccions democràtiques i sense trampes, però guanyen 'els dolents': Hamàs. I el mòn occidental que fa? Negar-li la victória. Així no es soluciona el conflicte. Els de Hamàs a mi en cauen fatal. Son terribles. Però no pots negar la victória com si res. Això provoca mès radicalitat, posa mès llenya al foc.

I així anem...

renovo el bloc

Avui m'ha donat per renovar el disseny del bloc...